Denominació d'Origen Empordà

La DO Empordà compta amb una superfície aproximada de 2.000 ha i està situada a l’extrem nord oriental de Catalunya, a la demarcació de Girona. Engloba un total de 55 municipis distribuïts en dues comarques: 35 municipis de l’Alt Empordà i 20 municipis del Baix Empordà, que es delimiten en dues zones separades geogràficament:

La zona de producció de l’Alt Empordà es troba a l’extrem nord oriental de Catalunya arrecerada a la falda de les serres de Rodes i de les Alberes, en un arc que va des del Cap de Creus a la denominada Garrotxa d’Empordà (Albanyà). Limita, amb els Pirineus i França al nord, la Mediterrània per llevant i la plana pròpiament dita a migjorn.

La zona de producció del Baix Empordà es troba delimitada al nord pel massís del Montgrí, al sud-oest pel massís de les Gavarres, que forma una plana costanera amb el massís de Begur, i a l’est per la Mediterrània.

La DO Empordà presenta una gran heterogeneïtat de terrenys, que majoritàriament són de textura sorrenca i pobres en matèria orgànica, idonis per a la producció de vins d’elevada qualitat. Generalment són àcids i estan situats des de nivell del mar fins a un màxim de 260 m d’altitud.

Cal distingir les zones de la plana empordanesa, on predominen els sòls de naturalesa al·luvial, de les zones de muntanya on, a les faldes de muntanya, els sòls són de pissarra i granítics.

El tret climàtic més característic i que afecta els conreus és el fort vent del nord, la Tramuntana, que bufa amb ratxes que sovint superen els 120 quilòmetres per hora i que té uns efectes molt beneficiosos pel bon estat sanitari de la vinya.

Els hiverns són suaus amb poques glaçades i els estius calorosos, temperats per les brises marines. La temperatura mitjana anual està compresa entre els 14 i els 16ºC. La pluviometria es situa al voltant dels 600 litres anuals. Pel que fa a la temperatura i la insolació, la zona empordanesa es situa en la regió III de la classificació Winkler i Amerine, cosa que la fa idònia per al conreu de varietats de cicle mitjà i llarg, i extraordinària per a l’elaboració de vins dolços naturals.

El vinyar de la Denominació d’Origen és majoritàriament d’antiga implantació, amb vinyes de més de trenta anys d’edat. En els darrers anys però, s’ha dut a terme una important renovació i millora per tal d’adaptar-se a les modernes tècniques de conreu i operar un cert canvi varietal.

Les varietats negres dominants són la Carinyena, que constitueix la base de la viticultura empordanesa juntament amb la Garnatxa Negra (anomenada a la zona Lledoner). Aquestes varietats tradicionals es complementen amb noves varietats que es van introduint, principalment l’Ull de Llebre, el Cabernet Sauvignon, el Merlot i Syrah.

Les varietats viníferes blanques dominants són la Garnatxa Blanca i Roja, la Carinyena Blanca i el Macabeu. En molta menor proporció trobem el Moscatell, el tradicional Xarel·lo i, de nova implantació, el Chardonnay, el Sauvignon Blanc i el Gewurztraminer.

Varietats blanques recomanades:

Garnatxa blanca (o Lledoner blanc), Garnatxa roja (o Lledoner roig), Carinyena Blanca, Macabeu i Moscatell d’Alexandria.

Varietats blanques autoritzades:

Chardonnay, Gewurztraminer, Malvasia, Moscatell de gra petit, Picapoll blanc, Sauvignon blanc i Xarel·lo.

Varietats negres recomanades:

Carinyena i Garnatxa (o Lledoner negre).

Varietats negres autoritzades:

Cabernet Sauvignon, Cabernet Franc, Merlot, Monestrell, Ull de llebre, Syrah i Garnatxa peluda.

La producció mitja de la DO Empordà és de 65.000 hl. D’aquesta producció, els vins negres representen aproximadament el 60%; els rosats el 17%; els blancs el 19%, i els vins dolços (les garnatxes i moscatell) el 4% restant. Els cellers empordanesos comercialitzen uns 6 milions d’ampolles.

La gamma és molt àmplia. Els vins negres són de qualitat elevada, amb cos, ben constituïts i harmònics, en ocasions amb el matís d’una criança acurada. Aquests vins de reserva i criança presenten notes aromàtiques molt característiques; són complexes, fragants, amb tocs d´espècies, mantenint sempre aromes de la fruita i de la planta. Un cop a la boca s´expressen amb plenitud, saborosos i molt agradables.

S’elaboren vins blancs, sovint amb varietats autòctones, frescos i saborosos, així com d’altres monovarietals amb una notable qualitat. També rosats que es caracteritzen per un color cirera ben definit, amb gran personalitat i aromes delicades, frescos i de graduació alcohòlica moderada.

Una singularitat de la zona és la Garnatxa de l’Empordà, vi dolç natural elaborat amb la varietat de raïm que li dóna nom. Generós, amb sabor del mateix raïm madur, càlid i sedós, virtuts que li concedeixen els trets d´un vi de postres excepcional, juntament amb l´altre vi dolç propi de la zona, el Moscatell de l’Empordà.

Els vins ecològics, les misteles, els vins de raïm sobremadurat i els vins escumosos completen l’oferta vitivinícola de l’Empordà.

El nom d’Empordà deriva d’Empúries, la colònia que els foceus van establir cap al 600 aC a prop de la desembocadura del riu Fluvià, la colònia grega més occidental de tota la Mediterrània. El consum i el comerç de vi queda acreditat per les restes arqueològiques ―gregues i fenícies― d’àmfores, gerres i copes. Amb l’arribada dels romans i la creació, a prop de l’assentament grec, d’una ciutat de nova planta de 20 hectàrees de superfície, els testimonis vinculats a la vitivinicultura es multipliquen. En un sentit invers, la desaparició de l’Imperi romà va donar pas a un període en el qual la cultura vitivinícola va entrar en decadència. Una situació que va canviar a l’alta edat mitjana quan les fundacions monàstiques ―Sant Pere de Rodes, Sant Quirze de Colera o Santa Maria de Vilabertran― van revitalitzar la vitivinicultura.

A banda dels temps actuals, el moment de màxim esplendor de la vinya a l’Empordà va arribar al darrer terç del segle XIX quan la fil·loxera devastava les vinyes franceses i els viticultors empordanesos no paraven de plantar i plantar ceps, atrets per l’excel·lent cotització del vi al mercat francès. Però a l’Empordà, concretament al municipi de Rabós, va ser el primer lloc de Catalunya on es va descobrir la presència de la fil·loxera el 1879. Com a tot arreu, l’extensió de vinya replantada va ser molt inferior a la superfície prefil·loxèrica. Això va fer que molts bancals de pedra seca s’abandonessin i el cultiu es concentrés a les zones més planes. Fins a la dècada dels seixanta del segle passat, va ser el moviment cooperatiu ―impulsat per la Mancomunitat (1914-1923) i per la Generalitat republicana (1931-1936)― el que va mantenir viva la vitivinicultura a l’Empordà.

L’aprovació per part del Ministerio de Agricultura l’any 1975 de la Denominació d’Origen Empordà-Costa Brava (Ordre de 19 de maig de 1975, publicada al BOE núm. 153, de 27 de juny) va representar el reconeixement oficial dels seus vins. Aquesta era una vella aspiració dels viticultors de la comarca que varen iniciar la tramitació de la DO a inicis dels anys 60.

Amb l’Ordre ARP/63/2006, de 16 de febrer, publicada al DOGC núm. 4.585, de 3 de març de 2006, es va aprovar la darrera reglamentació de la Denominació d’Origen Empordà, adaptant-la a la Llei d’Ordenació Vitivinícola Catalana.