Denominació d'Origen Conca de Barberà

La Conca de Barberà és una comarca catalana situada a la part meridional de Catalunya, entre les províncies de Tarragona i Lleida i a la conca del riu Francolí i del seu afluent l’Anguera. La comarca està envoltada de carenes muntanyoses: a l’est, les serres de Miramar i del Cogulló; a l’oest, les serres del Tallat i de Vilobí; al nord, les serres de Montclar, Codony i Comalats; i al sud, les muntanyes de Prades.

La DO Conca de Barberà compta amb una superfície de vinya que ronda les 2.900 ha i engloba 15 termes municipals.

Els sòls de la DO Conca de Barberà, en la seva gran majoria, són d’argila, margues i conglomerats calcaris i s’identifiquen fàcilment pel seu color terrós. Son argilo-calcaris pobres en contingut de matèria orgànica i es troben a la zona central de la Conca.

Al fons de la Conca, al perfil profund de les valls dels rius Francolí i Anguera hi ha terrasses fluvials amb una gran presència de còdols i a l’extrem sud oest, a les vessants de les muntanyes de Prades s’hi troben sòls de pissarra amb abundant llicorella.

Les altituds de conreu estan compreses entre els 350 i 900 metres, fet que condiciona els vins i aporta frescor, lleugeresa i una gran expressió aromàtica.

En general el clima de la DO és mediterrani, de transició entre la suavitat de les comarques tarragonines del litoral, influïdes per la proximitat al mar, i la continentalitat pròpia de les comarques lleidatanes. La modesta altitud de la serra de Miramar i l’estret de la Riba permeten una certa influència dels vents humits i temperats de la costa, però per altra banda, les marcades inversions tèrmiques hivernals accentuen les gelades a les parts baixes. Aquesta combinació fa que existeixi un diferencial tèrmic notable entre el dia i la nit, amb hiverns freds i estius no massa calorosos.

La temperatura mitjana anual està compresa entre els 13 i els 14ºC, amb màximes a l’estiu que poden arribar als 35ºC i mínimes per sota del 0ºC a l’hivern. La pluviometria se situa entre 450 i 550 mm anuals.

La varietat negra dominant és el Trepat, varietat autòctona de la zona, el segueixen en menor proporció l’Ull de Llebre i el Cabernet Sauvignon. Les varietats blanques dominants són el Macabeu i la Parellada. En menor proporció trobem el Chardonnay.

El 70% de la superfície vitícola de la regió l’ocupen les varietats Trepat, Macabeu i Parellada.

Varietats blanques recomanades:

Macabeu i Parellada

Varietats blanques autoritzades:

Chardonnay, Chenin, Garnatxa Blanca, Moscatell d’Alexandria, Moscatell de gra petit, Sauvignon Blanc, Sumoll Blanc i Viognier

Varietats negres recomanades:

Trepat, Ull de llebre i Garnatxa Negra

Varietats negres autoritzades:

Cabernet Sauvignon, Cabernet Franc, Garnatxa Negra, Merlot, Monestrell, Pinot Noir, Samsó (Carinyena), Syrah i Sumoll Negre.

La producció mitjana de la DO Conca de Barberà és de 8.500 hl. D’aquesta producció, els vins negres representen aproximadament el 51%, els rosats el 13% i els blancs el 36%. El conjunt de cellers comercialitzen 1 milió i poc d’ampolles de les quals el 75% es ven al mercat nacional i el 25% al mercat exterior.

La gamma de vins és àmplia. Els vins blancs són lleugers, de fina aroma afruitada i moderada graduació alcohòlica. Els rosats esdevenen lleugers, afruitats i frescos per la moderada acidesa i pel que fa als vins negres joves son suaus, lleugers i saborosos en boca. Els vins negres que reben un envelliment son més corpulents, adquireixen una gran complexitat aromàtica i presenten una bona persistència.

Els vins de la Conca de Barberà tenen el seu referent diferenciador en la varietat Trepat, autòctona de la comarca, que proporciona vins negres delicats, afruitats, frescos amb notes especiades i lleugera graduació alcohòlica.

L’evolució de la viticultura a la Conca de Barberà ha anat molt lligada a l’evolució històrica de la comarca. Els antecedents més remots es remunten als temps dels romans. Durant l’ocupació sarraïna no es va abandonar del tot el cultiu ja que els metges àrabs lloaven el vi com a aliment i com a producte amb qualitats terapèutiques.

Al segle XII, la zona va ser colonitzada pels catalans i en aquesta colonització i van tenir un paper molt important els ordes del Cister i del Temple. Els monjos del Cister, des del monestir de Poblet, i els del Temple des de la comanda de Barberà, van potenciar el conreu de la vinya i l’elaboració del vi i van transmetre la seva cultura als pagesos de la zona.
A finals del segle XVIII i sobretot a mitjan segle XIX es va fer un gran pas. L’exportació del vi i d’aiguardent cap al nord d’Europa i el continent americà va convertir la vinya en el conreu gairebé exclusiu de la comarca però, l’extensió de la fil·loxera anorrearia completament aquesta època d’esplendor. Tot i això la pagesia de la comarca va saber ressorgir. La Conca de Barberà va ser pionera a Catalunya i a la resta de l’Estat, en l’agrupació dels pagesos en cooperatives agrícoles vinculades al sector vitivinícola.

L’any 1884, els pagesos del poble de Barberà de la Conca van fundar un sindicat per elaborar el vi en comú i van iniciar la replantació de les vinyes a la Conca. L’èxit va coronar els esforços, i el 1903 es va alçar el primer edifici de nova planta, concebut com a celler cooperatiu, de tot l’Estat.

Un reflex dels esforços de les diferents generacions de pagesos que han tornat a aixecar l’economia agrícola de la comarca, són els cellers modernistes, que Àngel Guimerà va anomenar «les catedrals del vi». Entre el 1912 i 1919 es van construir sis cellers modernistes a la comarca.

A l’Estatuto del Vino, que pretenia regular la producció del vi a l’Estat així com la seva venda i circulació, publicat el 1932, ja es parla de la Conca de Barberà com a una de les denominacions d’origen que s’havien de protegir.

El primer reglament i el seu Consell Regulador van ser aprovat per una ordre del 19 de novembre de 1985 del Departament d’Agricultura, Ramaderia i Pesca de la Generalitat de Catalunya, el qual va ser posteriorment modificat per una altra ordre del 29 de setembre de 1989. El Ministeri d’Agricultura, Pesca i Alimentació va ratificar el reglament, a afectes de la seva defensa per l’Administració Central de l’Estat en els àmbits nacional i internacional, per Ordre del 14 de desembre de 1989.

Amb l’ordre ARP/60/2006, del 16 de febrer, publicada al DOGC núm. 4.585, del 3 de març de 2006, es va aprovar la darrera reglamentació de la Denominació d’Origen Conca de Barberà, adaptant-la a la Llei d’Ordenació Vitivinícola Catalana.